Golfes

He volgut fugir uns instants
de l’angúnia dels llençols,
dels respirs afeixugats dels nens i d’ella,
m’he enfilat a l’escriptori,
cap i cor ben buits dels versos
que fa dies que no em parlen.
Roinejava, fa tot just
tres hores, i semblava que la pluja
venia a buscar-me de nou,
petita i indecisa,
com el joc de fer cantar les gotes
sobre el palmell, primer amb un dit,
després dos dits…
—una pluja prima,
com qui fa cruixir un tel
de paper de ceba.
Però la pluja, a la fi, m’ha fugit,
i ara estreno amb avidesa incerta
cada minut, cada segon de silenci,
i em deixo acompanyar només
pel dibuix que fa el sospir lleu
de la ploma sobre el paper, la queixa sorda
de la balca i les potes de la cadira, i el tic-tac
somort i obsessiu
d’un rellotge que, de temps, s’amaga
al fons d’algun calaix
en el caos d’aquestes golfes.