De pronoms, enderrocs i Alter Cola

Ara fa un parell de dies repassàvem amb els nois i noies de 4t d’ESO la matèria de l’últim examen de curs. Parlàvem, entre altres coses, de pronoms febles. Un alumne em demana per una combinació de les punyeteres, de l’estil de “Convencé el jutge (CD) de la seva innocència (CRP)” = “L’EN convencé”. Ho espigolem amb tota cura, i tot i l’evidència que és l’única opció vàlida, hi ha mirades escèptiques arreu. Un dels més decidits salta: “Però si això no es diu!”. Justa la fusta. Com tampoc ningú no diu mai els el, els la, els els, els les, els en ni els ho, i es redueix tot a un sofert els hi. Però la norma és la norma!

Les últimes setmanes, la xarxa (la que jo acostumo a remenar, si més no) ha anat revoltada amb polèmiques lingüístiques a l’entorn de l’ús del català en els mitjans de comunicació, vehiculades principalment pel digital de cultura Núvol. De l’escruiximent pronormatiu a la militància antipurista, he seguit fascinat tots els matisos que vulgueu. M’hi sento petit, francament, i davant de tanta preclaritat filològica esgargamellant-se a favor i en contra de la norma no sé per quin cap tirar. És clar (o esclar?), en els nivells en què treballo, no estem per entelèquies massa avançades, i anem fent amb la gramatiqueta de manual, i procurem amanir com podem els nyaps del llibre de text, amb por d’estar tapant-los amb un altre nyap, francament. I qui dia passa, any empeny.

Tres quarts del mateix em passa a l’hora d’opinar sobre les grans convulsions socials. Tot això de Can Vies, posem per cas. Sento editorials alliçonadors per la ràdio, i penso que no pot ser que un mitjà públic adopti aquest to maternal i condescendent, però de seguida m’acoquino i em veig desautoritzat per la meva manca de coneixement del món. Jo, que no he viatjat. Jo, que no vaig assíduament al teatre. Jo, que no llegeixo més que per obligació contractual, que amb prou feines tinc esma d’eixugar un o dos deutes pendents cada estiu i que només sé citar Carner i Maragall i Verdaguer (i encara!) perquè són els que surten al programa, i que si em demanen per Vinyoli hauré de confessar que no, que no el coneixia més que d’oïda. Qui sóc, jo, pobre mestretites, per opinar sobre els grans opinadors del país? I després tafanejo una estona per la xarxa i topo amb gent més preparada i més valenta que em passa la mà per la cara, i m’enretiro discretament, gosant, com a molt, compartir les perles d’altri entre murs i timelines, i encara en trec algun like i algun fav (“Heu vist, quines coses més intel·ligents que llegeixo?”).

I, essent així que la meva opinió té poc valor per poc documentada, poc il·lustrada, poc llegida, mancada de talent natural o adquirit o impostat, m’hauria de guardar també la que em mereix tot això del #repteCocacola. Perquè si una oenagé del pes i la solvència de la Plataforma per la Llengua, que tant ha estat i està treballant per la dignitat de l’eina, munta un sarau com aquest, i tantíssima gent hi respon, i s’hi impliquen fins i tot alguns dels actius culturals més pomats del país (actors i actrius, cantants, lletraferits i demés), tothom a posar-hi la seva llauna, qui sóc jo per trobar-hi re que xerriqui? De ben segur, algú més autoritzat em sabrà fer veure que, per damunt de l’escrúpol que s’està cedint per enèsima vegada al colonialisme comercial, hi ha l’objectiu de donar visibilitat internacional a la causa. I que és realment molt important que una corporació omnipotent i omnipresent com aquesta escandeixi, en graciós devessall sobre els nostres caparronets anhelosos, unes gotes espurnejants de justícia lingüística…

Anava a deixar solta la vena sarcàstica, però me n’estic: crec fermament que cal ser respectuós amb totes les iniciatives benintencionades. Temps enrere ja em van titllar de demagog per suggerir, via Twitter, que es treballava més i millor pel país portant els nens a la biblioteca que no pas al Camp Nou a onejar estelades el minut 17:14.

Ahir, per cert, vaig anar amb els nens a fer quatre xuts a la platja. Tornant, vam passar per cals avis i, mig d’amagat, vaig anar a la nevera, vaig obrir una llauna i me la vaig beure d’un glop. Després vam anar al súper a comprar gelat per a les postres i, de passada, vaig agafar un parell d’ampolles d’Alter Cola (…que no sabia que es feia a la Catalunya Nord: la meitat de l’etiqueta, en francès, i l’altra en català, comme il faut).

I mentre la caixera em demanava la targeta Bonpreu amb un deix lleugeríssimament andalús (heretat, sens dubte, de l’àvia), jo em demanava si sabrem transmetre’ls-les, a les noves generacions, les combinacions adequades de pronoms febles, i la tolerància i la temperància, i la valentia suficient per canviar d’opció quan la de tota la vida, amb paranys bonistes i sucre a gavadals, els faci creure que els satisfà més que l’alternativa.