Núvols

 

Urpo amb les ungles dels ulls
les parets del celobert,
els maons nus de memòria
que m’encerclen, i abalteixen
aquest pur desig de néixer
a una altra realitat.

I m’enfilo presó amunt
i cavalco formes bròfegues,
somnis rúfols, negres ventres,
budellams tumultuosos
prenys de dol, de greuge i d’ira
i em marfonc en la tempesta.

O bé el pensament destrena
els cabells de l’ombra blanca,
únic ull per als ulls meus,
que es menteix darrere glasses
inconstants de vapors tènues
embeguts, ferits de llum,
malcosits a pler del vent.

O potser deixato l’esma
en aquests tels fugissers
que es nuen ara, i adés
fan l’ullet i es descotonen,
esmussats de tramuntana,
i, dissolts, enterboleixen
el pes cru de tant de blau.

Filar el vers de mi mateix,
una estrofa rere una altra
obsedit per la silent
arquitectura dels núvols.