Cabana

Ens veurem a la cabana
dalt del salze vell,
aquella que mai no vàrem construir, aquella
que encara espera,
desgavellada
al peu mateix de l’arbre,
els taulons escampats per terra
o mal estintolats contra el tronc,
esberlats de sol i de pluja,
a la vora un martell sense mànec
i un pot de llauna
curull de l’aigua de trenta o seixanta estius plorosos
i un grapat de claus ratats de rovell.

Ens enfilarem
a la cabana que no vàrem construir
per l’aspre d’una corda de cànem
que podríem haver nuat.
Llavors seurem, davant per davant,
a l’enfustissat aeri
i ens mirarem fit a fit,
prenyats de silenci.
Potser plourà, i l’aixopluc
transparent del sostre
ens xoparà amb el dring d’una cançó
nua,
trencadissa
com la memòria
de la cantonada on encara regalima la sal
dolça de saliva del primer petó.

Ens veurem a la cabana.
Deixarem que se’ns hi engruni, lent,
un últim rosegó de jovenesa
i jugarem a comptar solcs entorn dels ulls.
Dels solcs als grops
d’una saviesa inútil
se’ns farà nit
i ja no ens vagarà de tornar en terra.

Ens veurem a la cabana dalt del salze vell,
aquella que espera, encara desgavellada,
al peu mateix de l’arbre.