Sang

La bèstia emmudida
que s’abalteix al meu dedins
haurà de revoltar-se, un dia,
i ensenyorir-se d’aquest feu
cosit de pell, servat pels ossos,
l’imperi tèrbol de la carn,
per no ser més que tacte, olfacte
i llengua àvida tan sols
del sucre i la sal de més carn.

I aquesta poesia bruta,
púbica, esclatant, nerviüda,
punyent, sexuada, odorant.

Que la veu de la sang,
salvatge, enfervorida i roja,
frenètica, calenta,
bategui sempre en tots els versos.