Dol

el dolor que m’espera em fa mal…
Màrius Torres

 

La mort dels meus, la sé
llunyana, com el fred indistint en les fotos
d’un Nadal blanc de mil nou-cents seixanta-dos.
Sé que he plorat tan sols pel plor dels més propers,
per la veu de la sang, que crida a compartir
dol i dolor i dolença sense tastar el fibló,
el verí. La ferida.

Venero la fermesa
enllorada, indignada, que arborava la mare
davant la mort estricta dels seus pares i els pares
del meu pare —els avis van morir tots a casa.
Quan van morir els primers jo era massa petit
per discernir la pena
del mer esglai de la incomprensió innocent.
Només puc recordar aquell silenci espès
que xopava per dins mobles, instants i rostres
al pis del carrer Nou.
Ara, la filagarsa de tènue memòria
que em lliga a la infantesa em tiba, més i més,
enrere, i veig com l’avi, cofat de boina negra,
recolzant-se a la taula del menjador, amb els ulls
perduts, girats endintre, s’ajup, tot fent el gest
d’arrencar males herbes al jardí en el seu cap.
En els ulls de la mare, quin deix d’angoixa trista
—un deix que entenc sols ara.
Tot el que em va ser l’avi moria al cap de poc,
cançons enjogassades cantades a gargots
d’infortunats dimonis repudiats per sempre,
i l’arri, tatanet, i un peu m’empeny el cul,
bolquers de quatre grapes, i un pic de ‘malparit!’,
el meu primer renec. I aquests sarments als braços.
Senzilla, densa herència.

L’ús de raó assolit
—aquest capteniment que burxa i que engavanya—,
recordo els ulls de l’oncle l’últim cop que el vaig veure.
Anant per l’avinguda cap al carrer de casa,
m’hi creuo i, de primer, no el reconec, però
la veu —la sang— em fa girar. La cara eixuta,
aquella barba eterna de dos dies. I als ulls
una mirada aèria, o líquida, no ho sé,
com de paper de seda. Ens vam fer dos petons,
vam parlar poc, què fas, què expliques, sí, doncs mira…
No érem gaire de festes. Vaig saber, en algun lloc
ocult, que em feia adéu.
Jo era un home, llavors? La mare potser ho creia
o ho volia. Setmanes més tard se m’abraçava,
subvertint els papers, i em deixava l’espatlla
afeixugada, molla de la seva tristesa.
Apropiar-me el pes. Beure el dolor de l’altre.

Va ser en morir la iaia,
però, que se’m va fer més nítida, la mort,
proximitat, certesa, un fort desig de fer,
de la certesa, error, la clara consciència
del buit al nostre entorn.
La mare es veia empesa per la compulsió
d’intentar recompondre com fos la dignitat
d’aquell cosset que el temps volia consumir
amb una crueltat escruixidora.
Va ser una guerra sorda, viscuda amb la impotència
de saber-se lluitant per no obtenir victòria,
si no era la de veure un ble d’agraïment
en el posat serè de l’últim gest de vidre.
La iaia va apagar-se, la boca i els ulls closos,
la pell que s’afinava. La mare li amoixava
les galtes transparents.

Has mirat el no-res. Cerclat d’un fil d’espina,
esperes que la runa del temps tingui un solatge
com la fe immarcescible d’aquells que et precedeixen.

cobert (8)

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: