Aquesta versió del famós (si més no, àmpliament difós a la xarxa) poema de Rafeef Ziadah “We teach life, sir”, que em va arribar, si no recordo malament, a través del Facebook ara deu fer més de dos anys, cremava en els meus calaixos amb ganes de sortir. Una torrentera de paraula amarada de ràbia i pena insuportable.
Nosaltres ensenyem vida, senyor
Avui el meu cos era una massacre televisada.
Avui el meu cos era una massacre televisada que havia d’encabir-se en talls de so i límits de paraules.
Avui el meu cos era una massacre televisada que havia d’encabir-se en talls de so i límits de paraules prou farcides d’estadístiques per contraposar respostes mesurades.
I he perfeccionat el meu anglès, i m’he après les resolucions de l’ONU,
però, tot i així, ell m’ha preguntat:
«Senyoreta Ziadah, no creu que tot es podria resoldre si simplement deixessin d’ensenyar tant i tant d’odi als seus fills?»
(Pausa.)
Busco al meu interior la força per ser pacient, però no és pas paciència el que tinc a la punta de la llengua mentre les bombes plouen sobre Gaza.
La paciència m’acaba d’abandonar.
(Pausa.)
(Somriure.)
Nosaltres ensenyem vida, senyor.
(Rafeef, recorda’t de somriure.)
(Pausa.)
Nosaltres ensenyem vida, senyor.
Nosaltres, els palestins, ensenyem vida després que ells han ocupat l’últim racó de cel.
Ensenyem vida després que ells han construït els seus assentaments i els murs de l’apartheid més enllà dels últims cels.
Nosaltres ensenyem vida, senyor…
Però avui el meu cos era una massacre televisada feta per encabir-se en talls de so i límits de paraules.
«Doni’ns una història, una història humana.
Que no ho veu? No és pas un tema polític, aquest; només volem explicar a tothom coses seves i de la seva gent,
o sigui que doni’ns una història humana.
No esmenti les paraules apartheid i ocupació.
Aquest no és un tema polític.
Cal que m’ajudi, com a periodista, a ajudar-la a explicar la seva història, que no és pas una història política!»
Avui el meu cos era una massacre televisada.
«Què li sembla si ens dóna la història d’una dona de Gaza que necessita medicaments?
I vostè? Té un munt de membres amb els ossos trencats prou gran per amagar el sol?
Doni’m els seus morts
i faciliti’m la llista dels seus noms en un límit de mil dues-centes paraules.»
Avui el meu cos era una massacre televisada
feta per encabir-se en talls de so i límits de paraules
i commoure aquells que es mostren insensibles a la sang terrorista.
Però sí que sentien compassió…
Sentien compassió pel bestiar de Gaza.
Així és que els dono resolucions de l’ONU, i estadístiques,
i nosaltres condemnem
i nosaltres deplorem
i nosaltres reprovem.
I aquests no són dos bàndols iguals: ocupant i ocupat.
I un centenar de morts,
dos centenars de morts,
i un miler de morts.
I entremig d’allò de crim de guerra i massacre, esvento paraules i un somriure gens exòtic,
un somriure gens terrorista.
I compto i recompto:
cent morts,
dos-cents morts,
un miler de morts.
Que hi ha algú, allà fora?
Algú m’escoltarà?
Tant de bo que pogués plorar sobre els seus cossos.
Tant de bo que pogués córrer descalça pels camps de refugiats i abraçar cada nen,
tapar les seves orelles perquè no haguessin de sentir el soroll dels bombardejos la resta de la seva vida, igual que jo.
Avui, el meu cos era una massacre televisada.
I permetin-me només que els digui
que no hi ha re que les seves resolucions de l’ONU hi hagin fet mai.
I cap tall de so, ni un sol tall de so que jo m’empesqui,
per més que millori el meu anglès,
cap tall de so,
cap tall de so,
cap tall de so
ni un sol tall de so no els retornarà la vida.
Cap tall de so no ho arreglarà, això.
Nosaltres ensenyem vida, senyor.
Nosaltres ensenyem vida, senyor.
Nosaltres, el palestins, ens llevem cada matí per a ensenyar, a la resta del món, vida, senyor.
Òlsmut 
Deixa un comentari