Bonica

Ara fa un parell d’anys vaig subtitular aquest vídeo i des de llavors l’he utilitzat sovint a les classes de tutoria per treballar el tema de l’autoestima. Es tracta d’un poema de la nord-americana Katie Makkai. Tot i que a la xarxa (on per cert, se’n troba molt poca informació) més aviat se la presenta com a slammer o spoken word artist o d’altres refinaments similars (hi ha qui l’encasellaria a El club de la comedia, marededéusenyor), prefereixo considerar-la, simplement, poeta. I hi haurà puristes que potser ho voldrien discutir (ho dic en condicional perquè els puristes poetes, antipoetes o com es vulguin etiquetar, no hi vénen a raure gaire per no dir gens, pels topants del meu bloc), però per a mi, qui sap conjuminar sentits i sentiments per comunicar-los per escrit o en veu alta torçant i turmentant els mecanismes del verb és poeta.

I en fi, que em ve molt de gust que aquest contundent poema tingui un raconet a casa meva. S’accepten objeccions a la traducció, perquè tinc l’anglès rovelladot –a la versió, però, no sé si n’acceptaré, perquè me l’he feta molt meva…

Quan era petitona, vaig preguntar a la mare:
“Com seré? Seré bonica?
Seré bonica? Seré bonica?…”
Què venia, després?
Ah, sí! “…seré rica?”,
que vol dir “gairebé bonica”, segons on vagis de botigues.
La qüestió de la “boniquesa” ens infecta des de la concepció,
passant per la sang i la respiració fins arribar a les cèl·lules.
La paraula penja dels cors de les nostres mares
en un cridaner i fluorescent focus de preocupació.
“Seré desitjada? Valorada? Bonica?”

Però la pubertat va llegar-me aquesta tríada de mirall de fira:
dents disposades en angles de ciència-ficció,
nas guerxo,
cara de cavall i plena de grans on les hormones jugaven amb pintura de dits.
La meva pobra mare…
“Com ha pogut passar, això?
Tindràs un cutis de porcellana així que anem al dermatòleg.
Et xuclaves el polze,
i així tens ara les dents!
Vas rebre un cop de frisbee a la cara quan tenies sis anys,
si no fos per això el teu nas seria com cal!
No t’hi amoïnis: ho arranjarem tot!”,
solia dir-me, aferrant-me la cara,
torçant-la ara aquí, ara allà,
com qui està a punt de comprar una col.

Però no parlo pas d’ella.
No en té culpa.
Ella també va ser educada per creure
que l’avantatge més gran que podia concedir a la seva malgirbada noieta
era una façana de bon vendre.
Als setze van amarar-me d’ungüents, medicaments, peròxids,
les dents acorralades entre punxes d’acer,
ajaguda en un llit d’hospital, la cara empaquetada en gases
que encoixinaven el nas nou de trinca esculpit pel cirurgià…
El ventre inflat amb un litre de la meva pròpia sang, que havia engolit bo i anestesiada,
i cada cargolí convulsiu dels meus budells,
com si el cos m’escridassés al dedins,
“Què els has deixat que et facin?”
Tota l’estona aquesta tornada eterna borinant un cop i un altre,
com l’agulla inoculant bellesa líquida en la meva sang.
“Seré bonica? Seré bonica
com la mare, que desembolica el regal
per revelar el ramell de filla que els seus deu mil dòlars li han comprat?
Bonica? Bonica…”

I ara ja fa deu anys que no em veig la cara.
Fa deu anys que no em veig la cara, però no parlo pas de mi.
Parlo d’aquest circ d’automutilació en què ens hem pintat com pallassos.
De les dones que recorreran trenta botigues en sis centres comercials
per trobar el vestit de còctel adient, però que no tenen ni idea
de com sentir-se realitzades o com vestir-se de felicitat,
vagarejant per la vida encadenades a una bossa de compra
sota la tirania d’aquelles tres boniques síl·labes.
Dels homes que, fent tentines sobre els tamborets dels bars,
posen a prova, patètics, el seu atractiu,
i de tots els qui anit us arrossegareu cap a casa, capcots
perquè un nombre insuficient d’estranys us haurà trobat prou follables.

Parlo de la filla que tindré algun dia.
Quan te m’acostis,
paralitzada per la inseguretat,
implorant: “Mama, seré bonica? Seré bonica?”,
esborraré aquesta pregunta de la teva boca com si fos pintallavis barat,
i respondré: “No!
La paraula bonica és indigna de tot el que tu seràs,
i cap filla meva s’encabirà en sis lletres.
Tu tindràs una bonica intel·ligència,
una bonica creativitat, provocaràs una bonica admiració.

Però tu
no seràs mai
merament
bonica“.

Katie Makkai