crit

Llevaré aquestes crostes d’insomne tristesa
que em neixen al cap, invisibles
als ulls dels qui em riuen,
per fer-ne petxines perlades
amb què estotjaré veritats a bocins
i mentides a miques.
Llavors –negra nit–
correré a l’espigó que fereix la badia,
obscè interrogant de ciment clivellat
per l’angoixa de l’aigua, i faré
muda ofrena
de besos amargs
i carícies aspres,
de restes d’amor
i de balls estroncats.