Enfiles la costa de l’espadat que mira a nord, amb l’esbufec sostingut amenaçant d’arrabassar-te els narius, filtrant-se amb violència febril fins a l’últim fons dels teus pulmons. Com el metall d’una cullera que esgratinya als teus dedins i busca d’escurar-te tots els secrets. Les llàgrimes et ploren cap a les orelles i xiuxiuegen cançons d’oblit a glops salats, i busquen una entrada per retrobar la font que les emmenarà de nou cap als teus ulls. Ara i adés, una bufetada més intensa pretén vinclar-te, però tu entossudeixes el pas i ofereixes el rostre i entomes el milió d’agulles que t’esgarrapen les galtes. I vols aquest dolor també a la resta de la teva pell. Sense deixar de caminar t’arrenques a grapats violents la roba, abandones a cada passa un estrip d’aquesta crosta de civilitat absurda.
Quan arribes al capdamunt de l’espadat, ofereixes la teva nuesa de vidre al paroxisme, al braol agut de tramuntana que esperruca els esbatecs de les gavines acovardides. De puntetes al caire de l’abisme, deixes vèncer tot el teu pes contra la ventada, els ulls esbatanats, la boca oberta en un gest desencaixat, els braços desplegats, els dits defugint-se, tibants. El nord, d’una abraçada ferotge, et posseeix i et fixa en un angle impossible, calc de la tortura silenciosa del pins, que busquen el bes de la mar sense mai poder-la haver. I sents com la pell se’t comença a esqueixar, i el nord et penetra i t’amara, i des del sexe fins a l’ànima palpes el desig urgent de dissoldre’t fins que només resti, sol sobre l’espadat, amb el vent, contra el vent, l’espasme bategant del teu crit.
Òlsmut 
Deixa un comentari