Vals

Aquests dies s’ha estat discutint una miqueta sobre lectures obligatòries a l’escola, i això i allò. Gent del sector lletraferit 2.0, sobretot, dient-hi la seva. Debat interessant, certament, perquè, si bé, essent lletraferits, hom podia suposar-hi, amb molt poc marge –inexistent, gairebé–, una sòlida base d’unanimitat, de seguida va quedar clar que els matisos (i les formes) de vegades són més importants que el fons[1]. Sobretot si les formes es veuen constretes a un ridícul marge de 140 caràcters o menys.

Una de les qüestions que es tractaven era la de la idoneïtat de determinades lectures per a determinades edats (…us ho juro, ho he hagut de corregir, se m’ha escapat sense voler d’escriure detormonades: suposo que de tant treballar amb adolescents vas tot el dia carregat de restes d’estrògens i testosterona. Disculpeu l’excursus, va, tornem-hi.) Els més agosarats aventuraven noms d’autors i autores, tant per bé com per mal. I jo notava el rau-rau d’enveja culpable del qui no ha llegit tot el que caldria, d’acord amb el seu ofici.

I en fi, sentint-me una mica en inferioritat de condicions, vaig gosar d’intervenir-hi i aportar un parell d’opinions més o menys ben fonamentades en la meva experiència docent. Introdueixo aquí la que em té més convençut: amb l’enfocament adequat, es pot introduir qualsevol autor. Parlo en particular dels nivells en què exerceixo (Secundària), però no estic menys convençut que la idea es podria adequar fàcilment a Primària.

I qualsevol gènere, inclosa la tan rebaixada poesia. No vulgueu saber la cara que hi posen, quan veuen que els vols fer llegir un poema. I si és un dossier o un llibre sencer, el drama ja adquireix proporcions còsmiques. Però si t’assegures d’haver fet un bon treball previ, simplificant els aspectes tècnics i reconvertint-los en lúdics, i recordes que en tot moment cal mantenir una tensió entusiasta, és relativament fàcil de fer-la atractiva al més mesell dels alumnes. Potser no per aconseguir que es comprin les obres completes de Josep Carner, però sí per fer que es plantegin la possibilitat que al capdavall l’invent els agradi. Això sí, si no es creuen que tot això que expliques t’apassiona fins a nivells sobrehumans, és impossible que s’hi vegin motivats en absolut.

Qualsevol autor, doncs, com deia. Això em porta sempre, invariablement, als clàssics. Una bona part de la intel·lectualalla se’n faria creus, suposo, que un dels que més agrada als alumnes sigui precisament Josep Carner. Crec que el que més els atreu d’aquest poeta és el virtuosisme tècnic, més que el vocabulari i la frase alambinada (això més aviat els fatiga). Cal, és clar, actuar com a filtre i triar amb molta cura els textos que millor es poden treballar, per posar l’accent en l’aspecte concret de què se’ls vol parlar.

PLUJA D’ESTIU

Dringa el ruixat, i la dama es recera
prop meu, i ajusta, d’instint, una flor.
I jo promès, i, aquesta altra, encisera!
Ara mateix, que s’esglaia d’un tro,
en els meus braços… El fat m’exaspera!
I he dat l’anell!… —Quina angoixa!— Però
ve un raig de sol de la pluja al darrera:
sembla que encanti la pluja i el plor.—
Ah, de perfil tant i tant no m’agrada.—
Fan els ocells piuladissa exaltada,
passa una noia de blau davantal
i un cap de núvol al cel s’esgarria.
Cau la recança que m’adoloria,
com una fulla de rosa, al bassal.

Publicat per primer cop dins Bella terra, bella gent (1918), aquest sonet ofereix la possibilitat de treballar amb deteniment un dels aspectes fonamentals del llenguatge poètic: el lligam entre els aspectes formals (mètrica i construcció de la frase) i el contingut.

Convé començar, doncs, per una anàlisi mètrica detallada. El vers triat per l’autor, no gens gratuïtament, com veurem, és el decasíl·lab a la italiana, o sigui sense cesura (sense pausa intermèdia), amb un ritme marcadament ternari que inicia el vers amb síl·laba tònica i alterna després dues síl·labes àtones amb una altra tònica, seguint aquest patró: TAATAATAAT(A), on (A) representa la possibilitat que hi hagi una àtona sobrera, quan la rima sigui femenina (vers acabat en paraula plana). Sobre això, cal observar que els versos femenins alternen amb els masculins (paraula aguda), creant una estructura encadenada en els dos quartets (ABAB-ABAB) que varia en els tercets (CCD-EED). De fet, la rima és, en aquest cas, la que marca la diferenciació de les estrofes, a manca de l’espaiat.

Però cal tornar al ritme, i observar-lo amb deteniment. L’esquema que plantejo a continuació marca les divisions tot encabint els fenòmens de sil·labació (elisions –Drin/gael– i sinalefes –ia/jus/ta–) en un mateix espai. És important de remarcar que la distribució mètrica de les síl·labes transcendeix la puntuació, i doncs la sil·labació passa per damunt de la presència de comes i punts (casos com “i,a” o “tra,en”, al tercer vers), altrament l’escansió del ritme se’n ressentiria. Just aquest és un dels aspectes més interessants d’aquest poema. Noteu les següents indicacions tipogràfiques:

  • síl·laba tònica natural: negreta (Drin)
  • síl·laba àtona natural: regular (rui)
  • síl·laba tònica per recolzament: negreta subratllada (en)
  • síl·laba àtona per desaccentuació: regular entre claudàtors ([meu])[2]

Drin / gael / rui / xat, / i / la / da / maes / re / ce / ra

prop / [meu], / ia / jus / ta, / d’ins / tint, / [u] / na / flor.

I / [jo] / pro / mès, / i,a / [ques] / taal / tra,en / ci / se / ra!

A / ra / ma / teix, / que / s’es / gla / ia / d’un / tro,

en / els / [meus] / bra / ços… / El / fat / m’e / xas / pe / ra!

Ihe / [dat] / l’a / nell!… / —[Qui] / naan / goi / xa!— / Pe / 

veun / [raig] / de / sol / de / la / plu / jaal / dar / re / ra:

sem / bla / queen / can / ti / la / plu / ja / iel / plor.—

Ah, / de / per / fil / [tant] / i / tant / [no] / m’a / gra / da.—

Fan / els / o / cells / piu / la / dis / sae / xal / ta / da,

pas / sau / na / no / ia / de / blau / da / van / tal

iun / [cap] / de /  / vol / al / cel / s’es / gar / ri / a.

Cau / la / re / can / ça / que / m’a / do / lo / ri / a,

com / [u] / na / fu / lla / de / ro / sa,al / bas / sal.

És ben clar que l’autor s’ha preocupat de dotar el ritme ternari d’una regularitat que faci còmoda tant la lectura com el recitat dels versos, perquè les poques alteracions de l’accentuació que s’hi troben són molt dúctils, condicionades majoritàriament per la tendència natural a evitar xocs i valls accentuals. Els versos que veuen més “violentada” llur accentuació són, potser, el segon i el tercer, però aquest fet lliga perfectament amb el moment argumental que s’hi descriu, com veurem més avall.

Pel que fa al contingut, el poema força la distribució retòrica habitual del sonet a una estructura narrativa que s’articula, com un micro-relat, així:

  • plantejament (versos 1 i 2): es desencadena un ruixat (hem d’imaginar-nos el típic ruixat mediterrani d’agost) i des del seu recer un home (el jo poètic) veu com una senyora ve a buscar aixopluc al seu costat; aquesta, amb un gest de distreta coqueteria, posa bé una flor del barret que li suposem mig malgirbat per culpa de la pluja;
  • nus (versos 3 al 9): l’home, constatant la bellesa de la desconeguda, es lamenta d’haver-se promès recentment, i doncs de no poder-hi flirtejar; la pluja cessa sobtadament, una ullada de sol il·lumina l’escena i llavors, aparentment decebut, l’home s’adona que la dama en qüestió, ben mirada, no és tan “encisera”;
  • desenllaç (10 al 14): l’home perd definitivament l’interès per la desconeguda, i mentre mira distretament una noia que passa i l’últim cap de núvol, medita breument (i significativa) sobre el destí de les oportunitats perdudes.

Un argument ben senzill, oi? Sempre em crida l’atenció com els costa, a alguns alumnes, de capir-lo amb immediatesa… però probablement això es deu a la seva reticència inicial a fer ús del diccionari per resoldre dubtes de caire lèxic (mots com “dringa”, “recera”, “encisera”, “fat”, “exaspera” o “esgarria” no solen formar part del seu bagatge) i a intentar fer una lectura “sintàctica” dels poemes (localitzar, si més no, subjectes i predicats) que permeti de desentortolligar els hipèrbatons i la sobreabundància d’incisos. Un cop superats aquests esculls, arriba el moment de desvelar l’autèntica bellesa del poema, el seu major encert: el lligam entre forma i contingut.

En alguns poemes, l’opció rítmica triada o trobada per l’autor no és especialment significativa; en alguns casos, fins i tot poden ser plausibles més d’una i més de dues opcions a l’hora d’escandir els versos. Però en petites peces d’orfebreria mètrica com “Pluja d’estiu” cal cenyir-se estrictament als designis del poeta, perquè si no és així la recepció del sentit complet del poema se’n ressent. Anem a pams.

L’excusa argumental del sonet que ens ocupa és una aventura amorosa frustrada, una escena de galanteig imaginari que no passa de ser això, una mera il·lusió (“Ara mateix, […] / en els meus braços… El fat m’exaspera!”) Avui en dia, els joves són més donats al ball “solt” que no pas al que sempre se n’ha dit un “agarrao”, si se’m permet. Però el protagonista d’aquesta història l’hem d’ubicar a inicis del segle proppassat, quan els homes, per ballar-hi, agafaven la mà de les dones a través d’un mocador per tal d’evitar el contacte directe, quan la distància entre els cossos no havia d’oferir cap possibilitat de refregaments inoportuns, quan el ball ideal per a fer la cort a una dama era… el vals, és clar. Tres per quatre. Un temps fort i dos de dèbils. XUM-pa-pa, XUM-pa-pa… TAATAA… Ritme ternari. Si bé en aquest punt de la lliçó se sol xocar amb l’escepticisme d’algun dels alumnes, la majoria sol reaccionar amb un cert aire d’experiència reveladora. És un bon moment per a cridar-los l’atenció sobre l’alternança de rimes (masculina i femenina) present en el poema. Una altra clucada d’ull del mestre Carner: home-dona, home-dona. Els versos formant parelles de ball… però només en els dos quartets, perquè a partir del vers novè es trenca la màgia (“Ah, de perfil tant i tant no m’agrada”).

I ara, si m’ho permeteu, tornem un momentet de no res al primer paràgraf d’aquest article, aquella llosa de frase que m’he empescat, des de “Debat interessant” fins a “el fons”… Ja? Gràcies per la paciència. Quin sentit té, en un article de voluntat divulgativa com és aquest, una frase tan manifestament il·legible, si no és el lluïment de qui la redacta? Fins a set incisos, hi he sabut comptar, ficats els uns dins dels altres enmig d’un embolic de subordinades. Un desastre.

M’heu d’excusar: jo no en sé tant com Carner, però amb una mica de sort hauré aconseguit de reproduir una sensació similar a la que tenim en els sis primers versos de “Pluja d’estiu”, on s’ofereix una lliçó impressionant sobre l’ús de l’encavalcament com a generador de sentit. Hem d’entendre que l’encavalcament és la manca de coincidència entre la pausa sintàctica (signe de puntuació, enllaç entre oracions o límit de bloc lògic) i la pausa mètrica (frontera de vers o cesura). Però, així com aquest recurs se sol tenir en compte només a final de vers o hemistiqui, val la pena també de valorar la tensió que suposa una puntuació abrupta en un context rítmic tan marcat com el d’aquest poema. El fet de no poder efectuar les pauses indicades per la puntuació (cal constrènyer sempre l’elocució de la frase al ritme i marcar-les només on ho requereixi la mètrica) genera una certa angoixa en el lector, i sobretot en el rapsode, que ha de recalcar els matisos de les oracions, el sentit, la modalitat, els períodes lògics, refiant-se només de l’entonació.

Fixem-nos-hi bé: fins a deu pauses internes en sis versos, entre comes, punts suspensius i guions, a més d’un punt, una coma i dos signes d’exclamació al final dels versos 2, 3, 4 i 5; aquests finalitzen, doncs, en esticomítia, la qual cosa remarca encara més la tensió que generen els abruptes encavalcaments dels versos 1 (es recera // prop meu) i 6 (Però // ve un raig). El propòsit d’aquest joc entre pauses no realitzables i pauses forçades no pot ser altre que fer-nos participar de l’angoixa del protagonista davant la impossibilitat de lliurar-se a una nova aventura amorosa (“Home casat, burro espatllat!”). Els sobreentesos marcats per la cursiva, les frases deixades a l’aire o les exclamacions fatídiques dels versos 5 i 6 completen el retrat.

Els vuit versos restants, en canvi, introduïts per aquesta conjunció adversativa suspesa al caire del sisè vers, suposen un canvi radical en el plantejament mètric, no pel que fa al ritme, és clar, sinó per la desaparició completa tant dels encavalcaments com de les pauses internes: esticomítia total, doncs, fins a l’últim vers. Desapareix completament la tensió, el ritme ternari camina molt més lleuger, i sentim, amb el protagonista, que ens hem tret un gran pes de sobre. I així arribem, alleujats, al deliciós epifonema dels dos últims versos, en els quals veiem l’instant preciós d’allò que hagués pogut ser esllavissar-se mandrós cap al fangueig d’una bassa produïda per una pluja d’estiu.

Pluja d’estiu: imprevista, sobtada, arrauxada… i inútil, perquè no cala la terra, no fa cap mena de profit, és superficial. Meravellosa habilitat, la de Josep Carner, per convertir anècdotes insignificants en al·legories sobre la condició humana.


[1] (Si m’heu aguantat aquesta frase, que deu ser de les més carregoses que he escrit mai –qui em conegui sap que això és molt dir–, no us talleu i tireu avall: tant recargolament té, en aquest cas, una justificació.)

[2] Si voleu saber més sobre recolzament i desaccentuació, podeu llegir l’article “Ritme” en aquest mateix bloc.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: