bedoll

Maria, la teva rialla
són deu compassos de claqué
i dotze compassos de vals vienès
amanits entremig amb picarols de nadala.
Anàrquica, franca, estrident,
riu, Maria, que el dol no t’escau.
Que quan rius tothom al teu voltant
beu a glops de la teva riallada,
i fins l’ànima més grisa esdevé flonja
i els cors de pedra envermelleixen de galtes.
Que el teu rostre rialler
s’envola amunt, amunt,
a fer pessigolles a la panxa dels núvols,
i si plou, després
fa una pluja enriolada
que encomana el riure arreu.
No s’esfulli mai el teu somrís, Maria,
no s’esvaneixin mai les primaveres als teus llavis,
ni el vers groc de les ginestes
ni l’esclat de les roselles que et canten a l’entranya,
ni aquest xiscle d’oreneta neguitosa.

I si per cas el plor t’abasta,
engoleix-lo, amaga’l, beu-te’l,
que ningú no t’endevini un sol sanglot.
Que les llàgrimes que rotllen aquests ulls no vessin
i se’n plorin cap a dins.
Que aflueixin tots els recs
fins a embeure’s les arrels
del bedoll d’escorça gebrada
que nia al pregon del teu jardí.