A través de l’Editorial Gregal vaig poder contactar, aquest estiu, amb en Xavier Cortadellas, director de la Revista de Girona, el qual em va fer l’honor d’encarregar-me una col·laboració per al número 281 (novembre-desembre de 2013): un relat curt, amb l’únic condicionant de fer-hi alguna mena de referència a la neu. No vaig poder evitar de sentir-me transportat, per uns segons, a les aules dels Hermanos de Palamós, quan ens encarregaven redaccions (en castellà, desdeluegu) amb aquest caire anecdòtic o ambiental o estacional, per tenir-nos entretinguts o per lluir-nos als concursos de la Coca-cola dels pebrots.
Amb el pas dels anys t’adones que, llavors, això que en podem dir el fet literari (el fet d’escriure o escriure’t, vull dir) era net, directe, lliure per més que et constrenyís el desig d’una bona nota o d’un mig somrís aprovador. La llengua fluïa deslligada de normes, precisions i perepunyeteries, i el que et deien el cor i l’estómac t’ho confirmava el cap (o aquest, més aviat, callava). Ara passo llargues temporades en què la ploma se m’afeixuga entre els dits com una llosa, perquè de vegades em fa por de trobar-me a mi mateix i que em surti de dins segons què. Els fantasmes, però, van a la seva, i tant si els escrius com si no, acaben sortint per un cantó o per l’altre.
Aquesta història de neu va ser escrita a finals de juliol amb reguerots de suor esquena avall. Fosca, fosca, com poques de les que he escrit (…i ja és dir, com sabeu els pocs que em sofriu).
Òlsmut 
Deixa un comentari