Llengua

El professor explica als seus alumnes que cal no deixar-se eixordar pel soroll de les batusses polítiques, per les mentides del poder, i que cal no barrejar conceptes. Continua llegint


Rei

Sóc un rei trist. Aquí, assegut al meu tron, em veig caure a trossos, en una mena de decadència simbiòtica amb el meu regne. Un regne de paper, de paper ple de frases pomposes i buides, de paper adornat amb sanefes de propòsits i despropòsits Continua llegint


Fil

Cap de setmana llarg. Porto els nens a sopar fora. Fa temps que no hi anem. Triem el nostre restaurant preferit. Hi arribem cap a un quart de nou i el cambrer ens demana si volem la nostra taula. Una taula que a mi mai no m’ha acabat d’agradar perquè queda massa a la vora de la porta i de vegades hi passa un xic de corrent d’aire. Continua llegint


Cortesia

Perdoni? Sí, a vostè, sí, disculpi. Si no és molèstia, podria treure’m aquesta política repressiva de sobre el coll? Continua llegint


Roig

Línia vermella amb àmplia experiència en el sector de les quasimetàfores sociopolítiques s’ofereix per a qualsevol feina que doni sentit a la seva existència. Continua llegint


2.0

Professor. Sí, alumne, digues. L’ordinador no funciona bé, no em deixa enviar la imatge al fons de la pàgina. De debò que no et deixa? No, profe. Mol bé, alu, doncs per a demostrar-li que ell no és ningú per no deixar-te enviar una imatge al fons de la pàgina, ai ves, i doncs què s’ha pensat aquesta maquinota, procediràs a seguir amb atenció totes les meves indicacions. Continua llegint


País. Nació. Estat.

Aquest trimestre tocarà parlar de bilingüisme i diglòssia als alumnes de 3r de secundària. Una colla d’anys, ja, explicant els mateixos conceptes una vegada i una altra. Suposo que començarem, com sempre, escatint els conceptes de país, nació i estat, perquè tractant-se de conceptes sociolingüístics, cal contextualitzar. Continua llegint


Hemocions

Sóc molt, molt afortunada. M’he plantat aquest somriure al rostre i no puc deixar el rictus ni un segon. Gairebé em sap greu de ser tan feliç, perquè al meu voltant hi ha molt mal karma: cares llargues, estrès, atrafegament… Continua llegint


Fibra

Finalment he decidit de connectar-me a la xarxa de fibra òptica. I ja torno a ser l’heroi de la dona i del nano. Mira que feia temps que m’ho demanaven, pobreta, pobret, però només jo sé les martingales que hem de fer per arribar a final de mes, i la quota mensual no és pas d’aquelles de per broma. Continua llegint


Prou

Miraculosos remeis contra colesterol, hemorroides i flatulències vàries, la definitiva redempció en un sol bitllet de loteria, tot el teu món a velocitats de vertigen Continua llegint


Lluita

Com cada dia llevar-se.
Pentinar-li el serrell, com cada dia, a un somriure. Continua llegint


Suc

Noies i nois: aquest trimestre toca Carner. Sí, no cal que m’arrufeu el nas, perquè el programa mana, i aquí ho diu ben clar: “Segon trimestre: El noucentisme”. Per alleugerir, també parlarem una mica d’en Prat de la Riba i un molt de l’Eugeni d’Ors, que per alguna cosa és el pare de la criatura. Però d’en Carner, no us n’escapeu. Continua llegint


Comprimit

no…
a veure…
és que no…
em sap greu però no puc Continua llegint


Tremolor

Josep Carner, poeta que passa per preceptiu i acadèmic com pocs, em torna a brindar la possibilitat de discórrer una estona sobre un recurs estilístic que m’agrada qualificar de transgressor: l’encavalcament. Explicar als alumnes el funcionament i el propòsit d’aquest recurs, que implica alhora forma i sentit, suposa un petit repte, perquè els costa molt d’acceptar que l’escapçament de frases a final de vers respon a la voluntat del poeta, i que no es tracta, doncs, d’una circumstància merament accidental. Continua llegint


Germà

Jo tinc un germà
parit d’una altra mare. Continua llegint


Escot

En temps foscos se sent més viva la necessitat d’una miqueta de llum poètica. I no sempre ha de ser una llum transcendental, profunda… De vegades ens cal que el poeta es conformi a baixar a l’alçada del comú i que ens doni la mà per a acompanyar-nos, a toc de vers, per les nimietats de la nostra condició. Nimietats com ara l’amor. Continua llegint


Nadal?

Tòpics. Tòpica felicitat. Bonhomia tòpica. Desitjos topificats de pau, amor i prosperitat. Dinars i sopars i ressopons amb bèsties voladores farcides cruelment de tòpics, tòpicament especejades i esquarterades, acompanyades per tota llei de tòpìques guarnicions. Continua llegint


Amistat

Trobar a faltar un braç en l’abraçada. Continua llegint


Halo

Surto a la terrassa i em rep
la lluna,
coronada de boira. Continua llegint


Un tastet de Monstre…

«Els monstres no sempre viuen en boscos freds i foscos, ni en torres enrunades de castells abandonats, ni en coves fondes i humides, ni als armaris de minyons desemparats. Hi ha monstres que viuen amagats a dins del pit de les persones, aquí, just aquí al mig, on el pit fa aquest clotet que, si el pitges una mica fort, fa mal. Continua llegint


Vals

Aquests dies s’ha estat discutint una miqueta sobre lectures obligatòries a l’escola, i això i allò. Gent del sector lletraferit 2.0, sobretot, dient-hi la seva. Debat interessant, certament, perquè, si bé, essent lletraferits, hom podia suposar-hi, amb molt poc marge –inexistent, gairebé–, una sòlida base d’unanimitat, de seguida va quedar clar que els matisos (i les formes) de vegades són més importants que el fons[1]. Sobretot si les formes es veuen constretes a un ridícul marge de 140 caràcters o menys. Continua llegint


Lliubres

Memòria. Col·legi dels hermanos. Un concurs de plantes, la meva la més lletja de totes, sense flors. El senyor Pere enfurismat perquè et posa una resta a la pissarra i del lloc estant no te’n surts. Totes les pedretes del terra asfaltat del pati gran retallant-se amb nitidesa enllà dels vidres de les ulleres recent estrenades. Enfilar-se a la figuera del pati petit tot veient l’hermano Carmona plantant bledes a l’hortet. Continua llegint


Nens

God is a concept by which we measure our pain
I’ll say it again

 John Lennon

El cotxe perd. Una taca d’oli al terra del pàrquing.

Un. Cada vuit segons.

Engegar els llums (fa vespre). Una làmpada fosa. Carretera i pluja. Els pneumàtics del darrere s’haurien de canviar. Continua llegint


Cendra

Cendrer ornamental, de vidre, ple de pedres de tota mida i color —agafades de la platja, aquest estiu, pel menut—, dos cartutxos d’estilogràfica buits, una anàrquica barreja de sements d’alfabreguera, de pebrot, de bitxo picant i del fruit d’un arbre sense nom Continua llegint


Desert

Una corona de lletra hipnòtica em crida des de l’altre costat de la pluja. Em demana que em deixi prenyar de fantasmes vagues, esborrifats, rars, imprecisos, desdibuixats. Continua llegint


Poètica

I

.

Havia entrat al servei del baró, arrabassat dels seus pares, quan encara era un marrec. Llavors les seves obligacions es reduïen a les d’un mosso de cavallerissa, i els primers dies de la seva nova vida aspirava a poder esdevenir cambrer o escuder del seu senyor, i més endavant, qui sap si ser armat cavaller. No eren més que somnis innocents que ben aviat es revelarien irrealitzables, atesa la qualitat de la seva sang: en l’època que li tocava de viure, no haver nascut de nissaga noble era un terrible error. Continua llegint


Dissabte

L’àngel gris ai si angelina sobretot no em faci servir cap altra cosa que el plumero d’avestruç per treure-lis la pols que amb una altra cosa me les raiaria totes i tingui en conte de no tirar-les al terra que voste es una mica bestiota molt bona dona ia li dic pero bestiota Continua llegint


Díctics

En veu alta, perquè ho sentís tothom, et vaig dir que les paraules són envasos buits, on cadascú hi posa allò que més li plau. Però així i tot, mig d’amagat, vaig acabar fent-me la pell i la vida de paraules.

Continua llegint


Amors impossibles

Un dia em vas dir: “Vostès sempre es defensen els uns als altres i mai no reconeixen que s’equivoquen, ni saben disculpar-se.” Tens raó. Em sap greu. Deixa’m que hi posi esmena.

Perdona’m si no he sabut fer-te veure que bona part del que t’ensenyo és important perquè és inútil. Continua llegint


Palamós

Sortir a la terrassa de casa a fer l’última cigarreta, veure passar un estol de gavines (blanc tibant retallat sobre negre) i sentir el refrec de les seves ales contra un oreig suau.


Viatge

Quin llarg camí d’angoixa i de silencis.

MIQUEL MARTÍ I POL

No hi ha res més a fer; i ja basta.

La resta és literatura.

PERE QUART

—Però què és, el que vols que et digui?

—Ja ho hauries de saber prou.

—Com vols que ho sàpiga, si no m’ho aclareixes?

—Mira, noi, si no surt de tu, deixem-ho córrer.

  Continua llegint


Fóra fora el forà…

Els meus fills, de 9 i 5 recent fets, miren la tele molt més del que jo voldria i molt menys que no volen ells. A la TDT disposen de tres canals infantils en una llengua forana i d’un canal en la seva llengua materna. Alguna de les seves sèries preferides és emesa, en horaris diferents, tant pel canal que emet en la materna com per algun dels que emeten en la llengua forana: a l’hora en què tenen permís per a la seva ració diària la passen en la llengua forana. Continua llegint


Ocell

Per a la Mercè

Agost roent. Garbell espès de xafogor. Sorties a la terrassa desitjant un mossec d’aire. Un pardal que tot just havia tret la ploma va caure del ràfec de la teulada. Si no el recollies quedaria completament rostit en poques hores. La bestiola, en veure’t acostar, emprengué una dansa desmanyotada d’una punta a l’altra de la terrassa, intentant guanyar l’alçada suficient per saltar la barana de pedra. Continua llegint


Bi

Ara que l’hermanu està a la pissarra podré aprofitar per escriure’n un parell més. Sort que la llibreteta és petita i es pot portar a la motxilla, ben amagada entre els llibres. Les altres dues que vaig comprar no van ni poder arribar a l’habitació. La mare, quan em va veure entrar amb la primera, ja em va preguntar d’on l’havia treta, que si era per a l’escola, i que per a l’escola no podia pas ser perquè quan s’havia de comprar material nou els hermanus sempre avisaven amb una nota a l’agenda, i que ella a l’agenda no havia vist pas res de llibretes noves. Continua llegint


Ritme

Ara fa uns anys em van demanar, per a una revista de pedagogia (una d’aquelles adreçades sobretot als qui treballen en les mateixes escoles que les publiquen), un article centrat en una unitat didàctica de l’àrea de llengua i literatura. Legitimat per la pràctica docent i poc més, vaig gosar de donar forma de consells orientatius per als col·legues a algunes estratègies didàctiques que em funcionaven prou bé a classe des de feia temps. La seva vigència (sóc poc donat a canviar allò que funciona!) m’anima a publicar-ho també aquí.

Continua llegint


Verdaguer: la música de la llengua

Fa uns anys vaig assistir a una conferència sobre la poesia de Josep Carner. El professor conferenciant centrava la seva exposició en el primer llibre d’aquest poeta, Els fruits saborosos, i la il·lustrava recitant fragments diversos del llibre en qüestió. Tots els assistents –professors també, de fet– ens vam sentir sorpresos per l’especial manera que l’expert en Carner tenia de dir els versos, marcant amb gran exageració els accents, no pas els de les paraules, sinó els anomenats accents mètrics, és a dir, els que corresponen a un model de vers determinat. El model, en aquest cas, seguia un patró de ritme anomenat binari (síl·laba dèbil / síl·laba forta / dèbil / forta / dèbil…), i doncs els versos sonaven així: Continua llegint


Títol?

Com a professor de llengua i literatura d’un institut de la capital, considerava una mancança imperdonable la poca quantitat d’hores que dedicava al consum personal de cultura. Tenint en compte les filípiques monumentals que cada dos per tres engegava als seus soferts alumnes, comminant-los a foragitar de les seves vàcues vides tot allò que sonés a xip-telefonia-pantalla-videojoc-transmissió-de-dades i suplir-ho amb llargues i espesses sessions literàries, teatrals, pictòriques i artístiques en general, és de llei remarcar que a ell li costava qui-sap-lo d’endegar la lectura d’un llibre (de fet, feia ben bé un parell d’anys que no tocava paper si no era per obligació professional), d’assistir a un espectacle teatral (el cinema era més econòmic) o de visitar una exposició (l’última l’havia vista en el viatge de fi de curs de la seva pròpia promoció de COU, i no es pot pas dir que hi hagués pres molt delit). Continua llegint


Oi

Avui vaig cap a Girona a fer un encàrrec amb els meus fills. Relaxat, escoltant la música que comparteixo amb ells: quan els hi acostumes de petits, és fàcil, sóc un refotut trampós. En tot el camí ni penso en la sort que tinc, que fa dies que el petit no es mareja i no vomita al cotxe. Tot és arribar a la rotonda a l’entrada de la capital, que entre els compassos del Verges 50 sento un oi que ve del seient del darrere. Jo m’intento convèncer que no ho ha estat, un oi, però la meva masculina intuïció paterna (sí, nenes, els mascles també en tenim, d’això) em diu a crits que sí, que ho és, i mig angoixat li pregunto: “Pau, que no et trobes bé? Que estàs marejat?” Continua llegint


E-M-R

Una de les coses que em senten a dir els alumnes de 3r d’ESO a la primera classe de literatura de cada curs és que per aprendre a gaudir-ne, primer cal aprendre a avorrir-s’hi: biografia, època, moviment, antecedents…, i a més, aplicació a l’anàlisi de nocions (ni que siguin elementals) de narratologia, retòrica, mètrica… No vulgueu saber com bufen! Continua llegint


Gris

De ben petit el recobria un borrissol de color burell. A mesura que va anar creixent, i després de fer la muda, el plomatge se li va anar tornant més i més blanc. I no era que el seu ho fos més que el dels altres albatros de l’estol, però tenia una qualitat de blanc especial, una lluminositat gairebé insolent. Només un fistó negre li tacava l’extrem de les rèmiges i perfilava les seves ales quan es desplegaven contra el sol que esblanqueïa el cel de migdia. Continua llegint


De Fernando Esteso a Josep Carner

http://www.lavanguardia.com/musica/20110802/54195289698/king-africa-y-esteso-la-ramona-es-una-oda-a-las-gorditas.html

Ahir m’arriba, via twitter (m’hauré de moderar, que últimament estic cometent excessos internàutics) un titular d’aquells que t’esgarrifen perquè sí: “King África y Esteso: `La Ramona es una oda a las gorditas´”. I l’entradeta em remata: “El cantante argentino y el actor cómico han rescatado el emblemático tema de los setenta para convertirlo en canción del verano”. Primera reacció: sí, home, i què més? Segona: analitzar el titular (oda? cantante? actor? rescatado? emblemático?) Tercera: al·lucinar, i molt, que un mitjà de comunicació que hom sol imaginar rigorós i seriós com “La Vanguardia” tingui els sants dallonses de considerar això una notícia. Quarta: mirar el vídeo-entrevista que acompanya la notícia. D’estupor a còlic nefrític: ambdós personatges responen, amb posat seriós, les preguntes del periodista (no sé si per elegància o per vergonya, les han retallades del vídeo), i entremig de subratllats en modalitat subtítol com ara “Mensaje cómico pero con crítica social” o definicions lapidàries de la cançó a l’estil de “Además es un canto a la felicidad” (sic) tenen la gosadia de deixar anar discursos solidaris, commiseratius i magnànims amb les dones que pateixen de sobrepès (“[…] y dando una oda a las gorditas, de que… darles una oportunidad, porque todo el mundo ya sabes que en todos laos se discrimina siempre a la gente, que porque es alto, porque es flaco, porque es rubio, porqueee…, bueno, si terminamos con esto, las gorditas son tan buenas o tan bonitas como una delgada o una bajita o una alta […]”, mentre de fons sona allò de “Creyéndola una ballena la han cazao los balleneros / Ramo-na-a-a, te quiero-o-o”)

Un cop assumida la magnitud del despropòsit, em lliuro a les associacions d’idees poca-soltes, a les quals aquests dies em sento lleugerament inclinat. I em ve a la memòria Carner, t’ho pots creure?

SÍMBOLS

L’antic veia la Lluna com una noia casta,
el Sol  com un poeta. El foll estiu on som
(la pedra es torna brasa i l’aire es torna plom,
la fina camiseta com una pell s’encasta),
és com una senyora (Guiteres o Proubasta)
que, sobreeixint, no dóna, amb planta lleu, cap tomb;
baldera, boteruda de natges i de llom,
espera el seu tramvia i amb els ulls clucs ja el tasta.
Bell punt aquell s’atura, que amb totes dues mans
pren qualsevol dels dos agafadors llampants
i envers la plataforma s’empeny ella mateixa
però damunt l’estrep un peu, un d’únic, deixa;
són pocs una minyona, un noi i un d’Agramunt
per a lliurar la cuixa d’en terra, hissant-la amunt.

Aquest poema fou publicat per primer cop el 1914 en el volum Auques i ventalls, i se cenyeix a la reconeguda habilitat de Carner, mal pesi als detractors, per elevar l’anècdota quotidiana a la categoria de material poètic de primer ordre. Amb una equilibrada combinació de virtuosisme mètric i lèxic, i abocant-hi grans dosis d’enginy, converteix l’epopeia d’una senyora grassa que intenta pujar a un tramvia un calorós dia d’estiu en una lliçó magistral sobre literaturització de la vulgaritat.

Però, i la postura ètica, què?, que em direu. Home, doncs podem afirmar que en aquest sentit, Esteso i Carner queden a la mateixa alçada, no? Fet i fotut, tots dos fan mofa del mateix col·lectiu, i si bé és prou clar qui dels dos assoleix amb més autoritat la categoria de tros de quòniam magna cum laude, no ho és tant qui manca més de sensibilitat respecte del drama de les persones que han de pagar bitllets d’avió per duplicat. Perquè a la grolleria de l’un (“La Ramona es pechugona, tié dos cántaros por pechos”) podem oposar el cruel refinament retòric de l’altre (“[…] sobreeixint, no dóna, amb planta lleu, cap tomb”). Vull dir, que no sé si el distanciament irònic i la giragonsa metafòrica del mestre fan més tolerable la burla (…el mestre Carner, deixa’m aclarir, que a l’entrevista el King África titlla el company de “Maestro Esteso”… Si és que l’heu de veure, que no té desperdici…).

En fi, per si voleu comparar, us faig a mans un enllaç amb la transcripció de “La Ramona” que algú ha tingut la paciència –o els sants pebrots– de publicar (http://contraelectromotriu/index.phttp://www.albumcancionyletra.com/laramona-pechugona_de_ramona___74497.aspxhp?m=s&lid=44692). Jo, malgrat tot, tinc per mi que el tort més gruixut és el que es fa a la intel·ligència del personal, donant per cert que la gent considerarà una broma simpàtica que algú es foti de les dones grasses. Però, digueu-me partidista lletraferit, Carner sap convertir l’experiència en un repte si més no estimulant, i crec que aquest propòsit, en la seva poesia, estava sempre per damunt del de la burla. ¿Seria molt reclamar una mica de franquesa, d’honestedat, que permetés a aquells energúmens de reconèixer quin és l’objectiu últim de tot plegat? Aquests paios atempten contra el bon gust, la sensibilitat i el decòrum, insulten no un sinó diversos col·lectius (de què tracten la gent de poble?) i a sobre tenen el cinisme, o és que realment són tan estúpids com per creure’s allò que prediquen?, de vendre discursos de ressò humanitari.

Per cert, curiós que dels homes grassos no se’n digui mai res: algú ha sentit alguna cançó (o llegit algun poema) que agafi de cap d’esquila un tio amb sobrepès?


Ostres, cargols i Britney Spears

El 1960 es va estrenar la pel·lícula Spartacus, dirigida per Stanley Kubrick i protagonitzada per Kirk Douglas, Sir Laurence Olivier, Jeanne Simmons i Tony Curtis. Gran obra, com totes –o gairebé, vaja– les d’aquest genial director. Una d’aquelles pel·lícules que tots hem convingut a etiquetar de forma ben simplista com “de romans”, i que associem a períodes de vacances escolars i televisives com el Nadal i la Setmana Santa. Continua llegint


…que el món s’acaba

A veure si ho sabré dir de manera que se m’entengui… Mireu, un es guanya la vida (mig dignament, m’agrada de pensar) contribuint a l’educació de la mainada d’altri. És a dir: sóc professor. I, més per vocació que per altra cosa, m’ocupo de la parcel·la de les paraules. Se suposa, doncs, que de les meves classes les noies i nois n’han de sortir més ben parlades i parlats, no pas només en el sentit social o moral del terme, sinó sobretot atenent les habilitats que han d’assolir tant en la producció com en la recepció de missatges lingüístics.

Continua llegint


Somriure

Carrer del centre. Fa dies que em ronda pel cap la idea que els ocells s’estan lliurant a una mena de suïcidi col·lectiu. Ocells morts arreu. Al carrer de casa, a la terrassa dels veïns, a les escales del passeig, a la sorra de la platja, al peu d’un arbre. Cadàvers fràgils cremats pel sol. Petites carcasses amb els ulls i el bec esqueixats en un desordre picassià.

Carretera. Un manyoc de plomes d’un blanc grisós es declara al bell mig de l’autovia, probablement una gavina esclafada pel parany de la pròpia goluderia; devia buscar les restes estripades d’algun altre animaló. Un ram de plomes que encara no ha estat vençut per les roderes, mirant escabellat cap al cel, fa l’efecte d’una planta absurda amb les fulles brutes i desastrades. Em fa ànsia de passar-hi per sobre, i forço el cotxe a fer una ziga-zaga no gaire ortodoxa.

Carreró de la part vella. Tot passejant veig una botiga que exposa a l’aparador imatges de verges i sants policromats. Dues o tres passes més avall trobo, al bell mig del carrer, la despulla esventrada d’un petit ocell, un pollet caigut d’algun niu, probablement. Els canons pelats de les plomes es confonen amb els ossets que blanquegen entre les restes ja gairebé soldades a les llambordes. Alguna cosa m’obliga a tornar enrere a tafanejar aquell aparador. Arreu, envoltant les imatges més grans, hi ha tot d’angelets i querubins pintats de coloraines alegres, els rínxols rossos, les galtes colrades i plenes, els sacsons rosats, les ales daurades, blaves, liloses, platejades. Al fons de la botiga, retallant-se a contrallum en l’escletxa d’un finestró mal ajustat, hi distingeixo la silueta alta i terrible d’una figura amb unes grans ales negres desplegades, i quelcom semblant a una espasa a la mà. Un motorista passa, eixordant el carreró, i acaba d’esquarterar les restes de l’ocellet.

Altre cop a la carretera. Torno a passar pel mateix lloc on ahir vaig veure aquella gavina esclafada. De lluny ja l’endevino. Les plomes clavades a l’asfalt segueixen maleint en silenci el seu desterrament del cel. Redueixo la velocitat. Intento comptar quantes plomes resten dretes a mesura que m’hi acosto. Un bufarut de vent les sacseja, i ara ho veig clarament: només quatre. Tot d’una, quan ja em preparo per esquivar-les d’un cop de volant, un cotxe m’avança trepitjant la contínua i instintivament em distrec del meu propòsit per tal de mantenir el control. Després, entrelluco pel retrovisor una última ploma banderejant com si em fes adéu, clavada al paviment.

Despatx. Fa dies que cerco desesperadament algun lligam entre els ocells morts i la sequera creativa d’aquestes darreres setmanes. La imatge. La de la gavina encastada a la carretera. L’última ploma que em feia adéu. Ocells morts arreu, negant-se la poètica del cel. Encara hi deu ser, la ploma? El progrés avança imparable i va devorant la naturalesa en totes les seves formes. Els ocells s’estan suïcidant. Demà evitaré de passar-hi, per no veure com un cotxe l’esclafa.

Carretera de nou. Podria agafar l’accés nord, però no puc resistir-me a l’esperança de trobar-la encara desafiant el seu fat, i decideixo finalment de fer el trajecte acostumat. Manies infantils. L’última ploma, l’últim somni. Bestieses. Aquest matí passava per davant de la botiga dels angelets i m’hi aturava, només per comprovar que allò que m’havia semblat un arcàngel venjador amb espasa i tot era la talla d’alguna santa inofensiva amb un ciri a les mans i les ales eren unes cortines. Bestieses, bestieses. Quan arribi al manyoc de gavina esclafada li passaré just pel damunt.

Però ja no hi és. Ni tan sols les restes. Tiro endavant i me n’oblido amb una barreja dolçassa d’alleujament i vergonya.

Somni. Un nen corre pel passeig. Sobtadament s’atura, alça el cap i badoqueja, fascinat, amb les manetes esbatanades cap al cel. Després s’acosta i, sense un mot, em dóna una petita ploma blanca que ha engrapat al vol. Als arbres se sent una piuladissa d’ocells neta com un somriure d’infant.


La inutilitat de la literatura

El meu estimat amic Joan, de Calonge de les Gavarres, es va pelar els colzes estudiant de valent set o vuit anys per obtenir no una sinó dues llicenciatures de Filologia –Castellana primer, Catalana més tard a través de convalidacions, un curs pont i el segon cicle–, passejant els seus llibres, la seva maleta i la seva densa humanitat per alguns dels pisos de lloguer més tronats de Cerdanyola del Vallès. Continua llegint


?

Anar fins al Parc del Migdia pel camí més llarg i tornar. Tres cigarretes. Tots els semàfors en verd. N’estic fins al capdamunt.

Comencem?


%d bloggers like this: