espina

—i al cor de dret m’apunta,
havent fet mitja volta, una sageta
Òssip Mandelstam (trad. Jaume Creus)

tot el dolor
que em serà retornat

revessa espina estimada
ferida tendra que no cessa
aquest odi silent i sense objecte
que em davalla fins
al niu pregon d’una infantesa
crua
sagnosa de tan pura

ni el llamp ni la guspira
ni estels ni raigs de sol
no m’abelleixen tant
com aquesta heurera negra
que ara espurna a les parets del meu reclòs

Anuncis

nus

Blanc sobre blau, els núvols, pel cel d’aquests matins,
passen sense l’angúnia de cap ànima a dins
Màrius Torres. “Els núvols”

nua
l’angoixa
que respira nua
la veu que sap el silenci nus
els meus ulls buits de cel
i buits de llum
ara que saben el cel i la llum
sense voler-los nus
els peus que arrelen i es fan
carn de terra amarga nua
la desídia del cos que es vol sal
a la pluja que nua
el fang


corriola

Has badat els ulls —i veig viure el que m’és fosc
Paul Celan (trad. Arnau Pons). “De fosc en fosc”

quina estranya alquímia
de paraules no dites
de desigs davallant l’espiral del mai
de besos mutilats
i el cauteri de l’absència
que fa crosta en els teus ulls

hi ha un pou fondo i l’espetec
del poal al capdavall d’aquest silenci
on t’amagues
no redimirà l’aigua tèrbola
l’amargor tan negra i densa
el cavall enrampat de la rancúnia
el sollament de la llum
en el crit pregon


bàlsam

Dins el roig de cap al tard dormen els noms
Paul Celan (trad. Arnau Pons). De llindar en llindar

mor el nom de cada cosa
i es fa muda l’esperança
que la llum torni a vestir-les
forma idea tan sols bleix
d’una presència

l’animal no sap la nit
esllanguit abans del terme
es nega en la sang del vespre
i menteix l’enllà i l’albada
pel bàlsam d’una pau minsa
que el sotmet i l’emascula


dolor

Sento el punyal a l’esquena
I l’odi a la butxaca.
Josep-Ramon Bach. “Presagis”

el dolor s’eleva
fins al llindar de la insensibilitat
fins a confondre’s amb aquest
embull espinós
que obstrueix
el pit
les venes
tota esperança de batec i escalf

ja ho he dit
tot és por
i no vull més gris que el meu
i el suc que espremo de la pena
que es diu odi sord i absurd
sense sentit
ni possibilitat de canvi

la llengua del temps
ens va esmolant i ens redueix
a la misèria immutable
que sempre hem volgut
amagada


espasme

Som l’instant d’una absència
Ponç Pons. “Cabana amb tords”

l’ocell neguit s’envola
dibuixa el buit afany
aterrit inconscient
sap només la mancança
de tot aquest cel innominat
sense rostre
sadoll de tot aquest ningú

no és el goig en la vivor de l’ala
és l’espasme frenètic
que pretén negar la mort


nit

i de sobte és de nit
i només fer un poema
pot salvar-nos la vida

Ponç Pons. “Tres homenatges”

síl·labes de fusta
vetes i grops de la paraula
fam oculta del corc que escriu
la serradura de la idea
el polsim agrumollat pels racons
d’aquesta nit impostada

embegut de la llet negra
del desig de dir
moro en el silenci del vers
per mentir-me l’endemà


%d bloggers like this: