corriola

Has badat els ulls —i veig viure el que m’és fosc
Paul Celan (trad. Arnau Pons). “De fosc en fosc”

quina estranya alquímia
de paraules no dites
de desigs davallant l’espiral del mai
de besos mutilats
i el cauteri de l’absència
que fa crosta en els teus ulls

hi ha un pou fondo i l’espetec
del poal al capdavall d’aquest silenci
on t’amagues
no redimirà l’aigua tèrbola
l’amargor tan negra i densa
el cavall enrampat de la rancúnia
el sollament de la llum
en el crit pregon


bàlsam

Dins el roig de cap al tard dormen els noms
Paul Celan (trad. Arnau Pons). De llindar en llindar

mor el nom de cada cosa
i es fa muda l’esperança
que la llum torni a vestir-les
forma idea tan sols bleix
d’una presència

l’animal no sap la nit
esllanguit abans del terme
es nega en la sang del vespre
i menteix l’enllà i l’albada
pel bàlsam d’una pau minsa
que el sotmet i l’emascula


dolor

Sento el punyal a l’esquena
I l’odi a la butxaca.
Josep-Ramon Bach. “Presagis”

el dolor s’eleva
fins al llindar de la insensibilitat
fins a confondre’s amb aquest
embull espinós
que obstrueix
el pit
les venes
tota esperança de batec i escalf

ja ho he dit
tot és por
i no vull més gris que el meu
i el suc que espremo de la pena
que es diu odi sord i absurd
sense sentit
ni possibilitat de canvi

la llengua del temps
ens va esmolant i ens redueix
a la misèria immutable
que sempre hem volgut
amagada


espasme

Som l’instant d’una absència
Ponç Pons. “Cabana amb tords”

l’ocell neguit s’envola
dibuixa el buit afany
aterrit inconscient
sap només la mancança
de tot aquest cel innominat
sense rostre
sadoll de tot aquest ningú

no és el goig en la vivor de l’ala
és l’espasme frenètic
que pretén negar la mort


nit

i de sobte és de nit
i només fer un poema
pot salvar-nos la vida

Ponç Pons. “Tres homenatges”

síl·labes de fusta
vetes i grops de la paraula
fam oculta del corc que escriu
la serradura de la idea
el polsim agrumollat pels racons
d’aquesta nit impostada

embegut de la llet negra
del desig de dir
moro en el silenci del vers
per mentir-me l’endemà


dubte

Hi ha tantes coses a fer
amb aquest home que es mor
aquestes flors que es fan malbé
i aquests diners
aquests diners que rodolen
que no s’aturen de rodolar
Jacques Prévert (trad. Miquel Desclot). “A ca la florista”

s’encavalca la mort
de totes les coses amb la mort
de tots els éssers i de tots
els estars però
s’entesta la natura
a perdurar en totes les escletxes
malgrat l’ominosa fam
de l’aspra llengua de temps i espai finit
que escura els ossos fins
a l’última filagarsa de carn

tanta flor i tant besar
inútil
tant d’oblit que es fa estimar
a l’ombra d’un renyoc
de fulla migrada
que ara s’insolenta contra el vent
i el dubte que el vol devorar
i el dubte que no cessa


vidre

L’aplom trampós amb què examino el contingut
de tota una tarda. O de tota una vida.
Joan-Elies Adell. “Fotografia”

mirada cega abisme
per on l’ànima esllavissa
els seus tentacles de medusa eixorca
sorpresa muda llengua
lenta de gel blavíssim
cataclisme remot
del record que s’escrostona
dins dels límits precisos
d’un instant que ja no torna
devorat per l’ull de vidre


%d bloggers like this: