dolor

Sento el punyal a l’esquena
I l’odi a la butxaca.
Josep-Ramon Bach. “Presagis”

el dolor s’eleva
fins al llindar de la insensibilitat
fins a confondre’s amb aquest
embull espinós
que obstrueix
el pit
les venes
tota esperança de batec i escalf

ja ho he dit
tot és por
i no vull més gris que el meu
i el suc que espremo de la pena
que es diu odi sord i absurd
sense sentit
ni possibilitat de canvi

la llengua del temps
ens va esmolant i ens redueix
a la misèria immutable
que sempre hem volgut
amagada


espasme

Som l’instant d’una absència
Ponç Pons. “Cabana amb tords”

l’ocell neguit s’envola
dibuixa el buit afany
aterrit inconscient
sap només la mancança
de tot aquest cel innominat
sense rostre
sadoll de tot aquest ningú

no és el goig en la vivor de l’ala
és l’espasme frenètic
que pretén negar la mort


nit

i de sobte és de nit
i només fer un poema
pot salvar-nos la vida

Ponç Pons. “Tres homenatges”

síl·labes de fusta
vetes i grops de la paraula
fam oculta del corc que escriu
la serradura de la idea
el polsim agrumollat pels racons
d’aquesta nit impostada

embegut de la llet negra
del desig de dir
moro en el silenci del vers
per mentir-me l’endemà


dubte

Hi ha tantes coses a fer
amb aquest home que es mor
aquestes flors que es fan malbé
i aquests diners
aquests diners que rodolen
que no s’aturen de rodolar
Jacques Prévert (trad. Miquel Desclot). “A ca la florista”

s’encavalca la mort
de totes les coses amb la mort
de tots els éssers i de tots
els estars però
s’entesta la natura
a perdurar en totes les escletxes
malgrat l’ominosa fam
de l’aspra llengua de temps i espai finit
que escura els ossos fins
a l’última filagarsa de carn

tanta flor i tant besar
inútil
tant d’oblit que es fa estimar
a l’ombra d’un renyoc
de fulla migrada
que ara s’insolenta contra el vent
i el dubte que el vol devorar
i el dubte que no cessa


vidre

L’aplom trampós amb què examino el contingut
de tota una tarda. O de tota una vida.
Joan-Elies Adell. “Fotografia”

mirada cega abisme
per on l’ànima esllavissa
els seus tentacles de medusa eixorca
sorpresa muda llengua
lenta de gel blavíssim
cataclisme remot
del record que s’escrostona
dins dels límits precisos
d’un instant que ja no torna
devorat per l’ull de vidre


buit

Perquè no em sento a mi mateix, ni el batre
del meu cor ni el cremar del pensament
JOSEP MARIA DE SAGARRA

s’esgota la pluja
sobre el vidre dels meus ulls
i l’enyor dibuixa  formes
vagaroses dins dels mots
els meus monstres
es revolten a les golfes
malden per trobar el camí
del cor i cremar en el foc
d’una idea emmalaltida

què n’ha de fer ningú
de tot aquest meu buit


fred

assumeixo el sofriment
res d’etern i el pols de l’aire
i els silencis de la pluja
tants raïls de gel i espines
vers el teu somriure eixorc


%d bloggers like this: